Per Ramon Trias, president i director general d’AIS

Per emprendre un negoci és més important saber el màxim que es pot perdre que el que s’espera guanyar. Aquest aforisme català és una bona definició primerenca dels moderns conceptes de risc financer, encara que deixa al descobert les debilitats que avui observem, a saber que de vegades és insalvable la distància que hi ha des del concepte fins a la quantificació del seu valor.

Durant els últims deu anys s’ha generalitzat el concepte de valor en risc com a pedra angular en els càlculs del capital econòmic i en gran mesura de capital regulatori, al seu torn elements indispensables per RAROC, formació de preus d’actius i seguiment del risc, entre altres aplicacions.

stress La crisi iniciada en 2007 ha posat en evidència alguna cosa que era ja coneguda: el comportament de les inversions en situacions extremes no obeeix les mateixes regles que les que regeixen en situacions de normalitat. Lluny de ser una afirmació teòrica, aquest defecte és crucial per a la presa de decisions que afectin a l’assignació de recursos i a la planificació financera en el sentit més ampli. Decidir el portafoli d’actius i passius més idoni en termes de rendibilitat i solvència requereix contemplar la necessitat associada de capital per a cada decisió quan s’enfronta a casos extrems -a crisis, a situacions d’estrès-.

Pràcticament fins a 2006, la formalització i àdhuc la regulació per a l’exercici d’estrès havia estat relegada a uns pocs esments (en l’Acord de Capital de Basilea – Basel II apareix només en dos apartats, en els Pilars II i III). No obstant això, avui podem considerar que aquest concepte transformarà els més antics, convertint-se així en el main stream d’una nova visió del control del risc. Els exercicis de SCAP (Supervisory Capital Asessment Program) que va dur a terme l’abril de 2009 el Federal Reserve System juntament amb el 2010 EU Wide Stress Testing realitzat al juliol pel CEBS (Commitee of European Banking Supervisors) i el BCE (Banc Central Europeu) així com l’anunci per part del FMI (Fons Monetari Internacional) de realitzar aquesta classe d’exercicis en 25 països entre els quals es troba Espanya, són una prova evident de la importància que aquest tipus d’anàlisi està prenent.

Però l’enorme pes específic d’aquestes entitats no ha de decantar la imatge del concepte de test d’estrès com si es tractés d’una fotografia des de la qual projectar a futur una situació patrimonial estàtica per comprovar que suporta l’impacte d’una possible crisi. Encara que aquests exercicis han estat d’una gran importància, també és cert que el seu ús ha estat esbiaixat cap a una utilitat específica: mostrar a “els mercats financers” (deixin-me incloure aquí també a les fonts de finançament de multilaterals) la solidesa relativa dels sistemes financers en la tempesta.

El mètode emprat per aquestes importants institucions, que s’ha mostrat amb diferents graus de transparència, està encaminat a mesurar l’impacte de cada banc com a conseqüència dels valors observats en variables macroeconòmiques (variables globals en el cas americà i combinant globals i locals en el cas europeu). Per a això es relaciona cada cartera amb les variables macroeconòmiques el valor de les quals és determinat en definir l’escenari econòmic d’estrès.

Ara bé, no s’assigna cap mesura real o simbòlica de la versemblança del succés extrem a cada país. En altres paraules, s’utilitzen mesures úniques en variables que configuren escenes a diferents graus de versemblança. A més, si bé la crisi és generalitzada, la naturalesa a cada país és diferent i la parquedat en la definició de les variables fa molt desigual l’anàlisi entre països (la caiguda del preu de l’habitatge no és rellevant a Alemanya i sí ho és en canvi a Espanya, p.e.)

Hi ha també algunes simplificacions discutibles: l’aleatorietat no controlada per l’escena, tal com l’estimació de les altres variables macroeconòmiques o l’efecte sobre cada cartera a cada banc, que conté també inexactitud, no es tenen en compte i l’estratègia de cada entitat es considera invariant. Addicionalment, el diferent grau de transparència en el contingut de les carteres deforma el còmput de l’impacte. Entitats centreeuropees amb una composició dels seus actius fortament lligades a paper emès per entitats financeres meridionals mantenen una correlació en crisi que no pot ser computada si la transparència no arriba fins a aquest detall.

D’altra banda, és avui evident que la gestió del risc ha de fer-se des de la perspectiva de garantir la solvència en els pitjors moments del cicle econòmic, la qual cosa ens porta a un paper estel·lar per als exercicis de stress testing. Clar que d’entre les moltes estratègies possibles que compleixen aquest objectiu les cal creen més valor que unes altres (ara sí, al llarg de tot el cicle econòmic!)

Arribats a aquest punt es pot reformular la confecció del pla estratègic / pla comercial / pla financer com un problema d’optimització (màxim valor actual del cash flow o màxim valor teòric de l’acció…) subjecte a restriccions (suficiència de capital, compliment normatiu, evolució comptable coherent entre comptes i transaccions, integració de riscos fitada, etc). Encara que per aconseguir que aquest pla estratègic serveixi per prendre decisions, hauria d’aconseguir-se una absoluta transparència de la complexitat afegida. En altres paraules, ha de poder ser utilitzada a través d’un entorn tan senzill com els instruments utilitzats en els estudis de viabilitat, plans de negoci o confecció i control del pressupost: projecció de balanç i compte de resultats acompanyat de ràtios significatius i estats comptables previsionals més l’estudi de variabilitat de les variables clau (distribució de probabilitats per a comptes com a valor teòric de l’acció o valor actual del cash flow, per exemple).

El mètode RDF (Risk Dynamics into the Future), un dels mètodes de stress testing més coherent, a part de les seves aplicacions en els models de risc de crèdit, està molt orientat a la seva utilització com a eina de planificació i de gestió, si bé aquestes aplicacions requereixen algunes extensions: risc de balanç (ALM), risc de liquiditat, risc de mercat, risc operatiu i risc de negoci, que precisa la modelització de costos operatius i de demanda de crèdits. Però la visió de futur d’aquesta aproximació és realment panoràmica. I per conduir bé, gens és més important que una bona visibilitat.